Al marge dels sectors més concorreguts de Sant Llorenç la Paret del Pont resta mig oblidada i passa per discreta a un inevitable segon pla. Tot i així, aquest pany conté un bon grapat de vies més aviat curtes, moltes mig o des-equipades, que intenten amortitzar aquest rocam barreja de conglomerat i calcari d’una qualitat…
Tot just a la dreta de l’encantadora Tomàquets d’Amagatotis s’enfila la Tuaregs, rèplica descafeïnada de la primera; quatre tirades molt similars a la Tomàquets que comparteixen l’extraordinària roca de la Palleta però amb un abús d’expansions que li resta l’encant que conserva intacte la seva veïna. Oblidem l’exposició, descuidem el compromís i dediquem-nos a gaudir…
A la dreta dels concorreguts Puntals d’Àger trobem el Trident, conjunt de tres esperons característics per on discorre la bonica Josep, Elena i Oriol, petit homenatge als muntanyencs accidentats al Balandrau l’any 2001. La via segueix en tot moment la lògica, evitant una serie de sostrets amb encertades zigazagues que cerquen la debilitat de la…
La gran llastra de la Mòmia, resseguida a l’esquerra per la Haus i a la dreta per la Santacana encara reserva una altre escalada 100% clàssica: La Pirenaic; amb una versió combinada amable (V/A1) esdevé la més assequible de les tres. La via, al contrari que les seves arrogants veïnes evoluciona aprofitant unes estretes fissures…
Canalda, quasi dos kilòmetres de muralla conglomerada, mirador privilegiat sobre la comarca del Solsonès, paradigma d’escalada sincera, sense concessions. Ens apropem per primera volta a tastar la seva roca i escalada peculiar, amb respecte i humilitat; i ho fem per la ruta més assequible, la preciosa Fills del Vent, on de manera amable se’ns presenten…
Paral·lela a la Haus-Estrems però resseguint l’altre banda de la llastra s’eleva la desafiant Santacana-Farrera-Balbastro, que combinada amb la Serrano-Araguz conformen una de les escalades de fissura ampla més al·lucinants de Montserrat, 100 metres de fissura sense treva ni concessions. Física,contundent i obligada es tracta d’una escalada que ens demanarà el millor de nosaltres mateixos….
A la banda sud-est del Pollegó del Mig apareix la Paret de l’Esperança, amb un desnivell gens menyspreable però d’aspecte discontinuu i herbós, regne de la cabra i el romaní. La Dersu Uzala intenta arribar al cim de la manera més digna possible donant com a resultat una via de tall clàssic, discontinua i poc…
Discreta via de la factoria Masó que aprofita l’espai a l’esquerra de l’exigent Ivan, on hi destaca el divertit tercer llarg, molt estètic si es fa en lliure; els primers una excusa per arribar a aquest i el quart per sortir per dalt. Ràpida, aproximació curta i molt equipada són reclams d’aquest itinerari, bona opció…
La cordada formada pels germans Estrems i en Jordi Casasayes (Haus) van deixar petja a l’escalada montserratina de la postguerra; rutes potents i atrevides que tenen el seu màxim exponent en la contundent Haus-Estrems de la Mòmia, sens dubte la via més clàssica (amb permís de la Normal) i d’una lògica més aclaparadora d’aquest altiu…
Via de tall clàssic que s’enfila pel vessant oest del Pollegó de la Vinya Nova en busca del cridaner esperó que s’escala els dos darrers llargs i que conforma la part més interessant del recorregut. Per contra, les quatre primeres tirades tenen un interès més aviat baix, avançant per terreny poc definit, una mica vegetat…
Si el que cerquem és una via on xalar amb les fissures, encastant, progressant en diedre, o tibant de fantàstiques bavareses la Terra de Nòmades no ens defraudarà. Un inici dur en placa dóna pas a una fantàstica escletxa, al principi ampla i cada cop més estreta, compendi de tècniques de fissura que ens obliguen…
La soferta Via Normal de l’Esperó Remacha té una variant d’allò més suggerent al segon llarg: es tracta de 25 metres que desplomen lleugerament a la part superior, sempre amb cantell molt generós i amb la firma d’en Jordi Marmolejo, tota una garantia. Una bona opció per combinar amb altres vies dels voltants, on només…
L‘Esperó Remacha és potser un dels panys de paret més aprofitats de Sant Llorenç de Montgai. La Cristian Gutiérrez és una via de caire esportiu, completament equipada, que aprofita avarament l’espai lliure a la dreta de la Via Normal traçant tres llargs de dificultat mitjana. Amb bona roca, ràpida i rapelable esdevé una opció interessant…
Al Barranc Salat, accident que separa la Paret de l’Os de la Paret del Pont, hi trobem el Penyal de Sant Llorenç, una modesta agulla d’una vintena llarga de metres, vertical i amb bona roca, que només veure-la convida a que ens hi enfilem, tant sols pel plaer que comporta. Tres vies ens duen al…
El voluminós i arrodonit Montgròs ens ofereix la seva millor versió a la rabassuda vessant est, encarada a la canal del Migdia, cor salvatge de Montserrat, on encara és possible passejar pel bosc original entre alzines i teixos. La Griviola Bella és la ruta natural per ascendir aquest vessant; una petita obra d’art que resseguint…
Via de caire esportiu, que copia fil per randa la massa propera Salvadó-Àlava però obviant l’exposició que caracteritza a aquesta; i com la Salvadó-Àlava en tres llargs de corda ens plantem al cim del Setrill. La via és prou reeixida, no obstant sembla que es vulgui apropiar de l’elegància de la seva veïna, que serà…
La Trompa és un dels monòlits més recorreguts de Montserrat; si ens hi fixem quasi sempre trobarem alguna cordada a la Boy-Roca o a la GEDE, els dos traçats més repetits de l’Agulla. En canvi a l’Anglada-Guillamon, discretament amagada, ombrívola i mirant al nord, difícilment hi farem cua. La via és un compendi d’escalada clàssica,…
Absolutament deliciosa, Tomàquets d’Amagatotis ens descobreix el camí més lògic al cim de La Palleta i de pas gaudir d’una de les millors roques del migjorn montserratí. Restaurada amb parabolts, la via conté alguns trams lleugerament exposats, que es veuen compensats per l’exquisidesa del seu impecable rocam. En definitiva, una escalada excitant que demana solvència…
Potser la paret d’Escales no és de les més atractives amb la presència de la presa en un primer pla i la fressa de la carretera. No obstant, posseeix un rocam excepcional, que ràpidament ens fa oblidar tots aquests condicionants i ens permet gaudir d’una escalada en un ambient original, vigilada per l’atenta mirada dels…
La Camel és la clàssica del sector i la més repetida juntament amb la popular Necronomicon. Poca aproximació, dificultats molt assequibles i passatges engrescadors sobre bona roca generosa en preses de totes mides són motiu suficient per atreure al personal. La via es troba equipada amb parabolts, tot i que un petit joc de tascons…
Amb els seus poc més de 100 metres La Que Faltava és una itinerari rodó: escalada entusiasmant de dificultat mitjana, mantinguda, sobre bona roca i perfectament equipada. La via cerca amb encert el millor terreny per l’escalada lliure, serpentejant per la banda dreta de la monolítica paret de La Falconera. Anirem trobant passatges ben variats:…
Als Cingles de Rupit, amb el seu peculiar rocam, excusa per molts, tant sols un detall més per aquells que cerquen paisatges diferents, envoltats de boscos feréstecs i el fragor del Salt de Sallent (per on transita la sorprenent Ve-Mu) hi trobem el sensacional Esperó Beltegeuse, escalada directa i aclaparadora, que guanya la contundent proa…
Aquesta via fou considerada una proesa tècnica de l’època, oberta per la cordada formada per en J.M. Anglada i el seu cosí F. Guillamon, atacaren sense manies el gran sostre que conforma el morro d’aquesta singular agulla cercant la major longitud. Quan ens hi enfrontem descobrim un tram acrobàtic com pocs, amb el no res…
La Iglesias-Torres-Casanovas guanya a cop d’expansió la superba aresta nord de la Boleta del Portell Estret, proa arrogant i absolutament vertical, frontera natural entre Frares i Agulles. Fa un temps es va restaurar la via per poder ser escalada en lliure, quedant un parabolt cada tres o quatre reblons antics. No obstant, si no tenim…
La cara nord del Barbet, sorpresa inesperada, entre suaus praderies se’ns presenta sobtadament, com un cop de puny, arrogant i desubicada, pròpia de contrades més occidentals. Ombrívola i estrictament encarada al nord és un destí fred, ideal per fugir dels dies d’estiu més rigorós. El Gran Diedre, compendi d’escalada clàssica, va a buscar el diedre…
A vegades les vies són una simple excusa per poder gaudir d’entorns extraordinaris. La Tuca de la Solana de LLauset esdevé una exel·lent atalaia des d’on adelitar-se amb la visió del Estanys d’Anglos i retallant l’horitzó la insinuant silueta dels Bessiberris. Per accedir-hi o fem a través de la via Roca Viva, ruta senzilla, que…
Marc incomparable, intimidant i auster, la nord del Cadí ens dóna la benvinguda amb suaus boscos de coníferes que de seguida es transformen en tarteres, senyal inequívoc de l’implacable efecte del fred, que estació rere estació esmicola els altius farallons. Uns metres a l’esquerra de la clàssica Anglada-Cerdà s’inicia la Berta, via de caràcter alpí,…
D‘una bellesa primaria, la Civis-Genís encerta el camí més senzill per guanyar la Dent de Cabirols, resultant una via atlètica, elegant i d’un grau força moderat. El rocam, compacte i agraït en preses, dóna la confiança suficient per afrontar els nombrosos passos atlètics, que no difícils, xalant de valent. La via es troba pràcticament equipada…